Identitats

He sentit que, fa poc, uns policies van exigir
identificar-se a una parella que s’estava petonejant al mig del carrer, resulta
que estaven separats. Havien posat la seva vida íntima en mans del jutge i ja
no era seva. Com que el noi tenia pena de desterrament carnal va ser empresonat
per cedir a la força gravitacional del sentiment.  No hi va valer que ella declarés que hi aportava, al menys, la
meitat d’aquella força atractiva.

Al explicar-ho a un amic,
aquest s’esborronà de tanta injustícia de la justícia, mentre jo en  canvi, curat de justícies, em preguntava
perquè refregar-se de bec en públic no és prou motiu per creure que tots dos
estaven plenament identificats l’un envers l’altre sense que calgués fer-ho
davant de ningú més.

Si el paradigma de la identitat
són dues gotes d’aigua, el meu mi i el meu jo entraran en
conflicte identitari que hauré de resoldre a casa perquè no sigui un tu
qui, amb la bena als ulls i la balança a la mà em perdi en la follia paranoica
d’un test de personalitat escindida.

Pensant-ho bé, declararé
al psiquiatra o al jutge que només m’identifico amb mi i que jo sóc allò que
posseeixo i no em poden prendre, que allò que em poden llevar ho tinc, però no
és meu. I encara més: que allò que per la extrema violència em poden arrabassar,
i que es meu, no en trauran cap profit. Perquè la meva identitat és de talla
única.

Navegant per les irisades ones
dels píxels  em sento, també, de vagades
identificat amb altres nautes – siguin grumets, capitans o polissons –
vells  llops de la xarxa, que donen bona
acollida als mes novells i (perquè no) també contemporitzo amb els taurons
vells i massa encarcarats que creuen que no es 
pot solcar cap mar sense cartes i compàs o que és paper moll
l’heterodòxia.

[@more@]



Comentaris tancats a Identitats

Sostenidors

Uns pits joves no en
necessiten, s’aguanten sols. Uns de vells tampoc, pengen
lliurament. Les dones de cultures sostenibles no porten sostenidors,
us hi heu fixat? Les cultures primitives són sostenibles, o ja
no serien primitives, haurien desaparegut. Han durat un temps llarg:
una prova mes de la seva sostenibilitat. No va d’erotisme la cosa,
només és qüestió de fixar-s’hi.

Quan ens hem començat
a plantejar si una cosa és sostenible o no, podem estar segurs
que no ho és. Ho veiem venir, ho tenim clar, però hem
de fer estudis tècnics que vesteixin al rei nu.

Es sostenible contaminar
"una mica". És necessari per el progrés. La
seva repetició ho fa insostenible

Es sostenible maltractar
"una mica" a un detingut sense arribar a la tortura?. Probablement
també és "necessari", per evitar altres mals.
La seva quotidianitat l’invalida.

Exprimim les mamelles
joves fins deixar-les penjim-penjam. Els sostenidors de moda jove no
estan dissenyats per sostenir, sinó per mostrar, és
quan pengen que hem s’han d’adoptar mesures de sostenibilitat.

Justament quan ja no hi
ha remei.

[@more@]



1 comentari

Una interfície, que se’n diu

Arribat al planeta virtual, n’exploro
els contorns. Això no és la Terra, la meva terra. Fa
poc que he interficiat hi ja he vist indicis de vida, fins i tot
alguna d’intel·ligent. En certs aspectes s’assembla a la del meu planeta, però canviada de signe: allà cada
dia veig molta gent i no parlen, aquí no veig a ningú i
tothom xerra. Potser això confirma la teoria dels mons
negatius que s’anul·len mútuament?. Doncs no. Puc viure
simultàniament a dos planetes sense desintegrar-me, ara per
ara.
El que em fot es que no trobo les
coses a mà. Havia d’haver fet el curs accelerat de recursos cibernètics
abans d’envolar-me. On cony és la guia de navegació? i
el corrector de rumb?, i els comandaments d’afegir, restaurar,
corregir i actualitzar?. I el pilot automàtic?. La interfície
(com m’han dit que se’n diu) no es molt amiga meva. Mes aviat
m’ignora. Passo d’ella doncs. Es l’últim cop que perdo el
temps a treure’n l’entrellat.
Algun dia parlaré de coses
interessants

[@more@]



2s comentaris

Una gota en un oceà de paraules

Per començar no ho dirè tot, nomès algunes coses. No es que sapiga massa, però he d’administrar. Total, pel qui ha de llegir-ho… en podria dir quatre de fresques.
Un bloc de paraules no és mes un glop de lletres que es beu amb la curiositat de tastar algun sabor nou. Però les lletres son poques i es repeteixen com un plat de ceba crua, sense deixar regust al cervell. Es recorda l’aeiou i se’n obliden les combinacions. Millor així, pel que serveixen…
Estem atrapats, nadem en el teclat (avans ho feiem en el paper) i no tenim salvavides. Ens ofeguem. El pitjor es quan n’arrosseguem d’altres. I tants que n’han arrossegat els primers navegants!. Ara tothom s’hi veu amb cor sense fer estudis de patró de barca de paper. I així ens va.
Litres, hectòmetrs cúbics de líquides lletres ordenades en paraules ortogràficament correctes en al millor dels casos (que no és el meu) i sintacticament responsables, en el desideràtum.
Tots tenim dret a ser escriptors. Quí ho diu que no es llegeix?. Jo. Ho afirmo. Però s’escriu!, i tant que s’escriu. Un passeig cibernèticament plàcid de bolc en bloc em porta d’Herodes a Pilat per tornar a casa com el turista de viatge organitzat: a tot arreu i enlloc.
Direu que sóc pessimista?. Com ho heu endevinat?
Sou llestos vosaltres.
Però aneu errats, ja en parlarem mes endevant. Per avui ja n’hi ha prou. M’he passat i tot.

[@more@]

2s comentaris