Presencia i abséncia

Quan llegeixis aquesta carta, jo ja no hi seré.
Escric amb aquell ploma blanca, traçudament tallada la punta en forma de sageta, que un dia em vares oferir com a regal dins d’una capsa de fusta, juntmemt amb el tinter de vidre de color blavòs, lacrat amb lacre vermell al voltant del tap. Tot molt ben posat sobre una tela de vellut que folrava l’estoig per dins. Un obsequi que vaig guardar al calaix, puig trencar el lacre i embrutar la ploma m’hauria semblat impropi.[@more@]

D’això ja fa anys i des d’aleshores no l’havia obert. Fa un moment he trencat el lacre i sucat la punta de la ploma dins la tinta negra. El primer traç ha estat matusser i no ha anat mes enllà d’assecar precipitadament la càrrega abans de conjuntar la primera paraula.

Ara, la lletra, que no sembla meva, pinta frases que no reconec, si be surten de la meva mà.
Així, doncs, jo no soc jo ni tu ets tú quen t’apunto amb el canó emplomat que ha pasejat per l’aire la seva ingravidesa, i sense dir el teu nom repaso anys de vida junts amb l’esparança d’escriure el que no t’he dit mai.

Per fer això me’n havia d’anar, fer veure que et coneixia de fa poc, oblidar la rutina de tovalles i llençols, els bon dies i els adeus, i els sopars íntims de necessitat, reconquerir amb l’ansietat del dubte l’ésser ideal que mai has estat, però que has encarnat de manera magistral per desvetllar l’anhel de la conquesta impossible.

Han estat anys de mutació lenta e implacable, tot s’acaba marcint i ja no sóc capaç de segons quins artificis. L’empenta s’esgota, el desitg fuig espantat de la feina que requereix mantenir-lo cada dia, i la il·lusió – pobre il·lusió – de bon futur es marceix per l’acumulació de massa passat.

Saps?, tu i jo hem estat dos amants d’alló mes enfeinats. Ens vàrem fer a mans, ens vàrem donar anys enters de vida, tants, que cada un de nou atapeía l’esperança que haviem posat en que un dia ho tindriem tot fet, però sense que aquest dia arribés mai. Ben al contrari, la nostra empresa sempre ha anat curta de personal, sols tu i jo per a totes les feines, i ha funcionat la divisió del treball, tu aquí i jo allà sota un mateix sostre. Jo pensant en el que t’hauria de dir sense paraules, tu en les paraules que voldries sentir, i aleshores, alguns cops, quan hem decidit sortir junts com antany, hem caminat plegats i hem sopat plegats i hem tornat a casa plegats sense haver escurçat la distancia entre el meu silenci i les teves paraules..

Per això, quan llegeixis aquesta carta jo ja no hi seré perque en la distància la teva presencia envaeix aquest buit que una ánima isarda com la meva mo permet que es conquereixi de prop.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.