Procés decisori

Per força, una hora o altre ho havia de fer però, com sempre, he anat
ajornant la decisió. Uns dies per mandra, altres per excés de feina,
uns altres per pura desídia.[@more@]

Els diumenges i festius no compten per aquest termini, ni els dissabtes, assimilats a festius. Queden encara moltes hores: els dies feiners. Però de 8 a 13 i de 15 a 18 són hores laborables i la meva conciència laboral no em permet distreure temps per a afers particulars. Les hores d’esmorzar, dinar i sopar són sagrades -amb la familia hi tinc compromís- i les hores de son, el metge me les te regulades (a més, el dormir és essencial, sinó no pots rendir). Queden estones intersticials – l’anar i venir de la feina, l’espera devant del semàfor, el café de mig matí, la becaina dels deu minuts, la badoqueria ocasional, l’hora del sofá… i res més, aixó és tot.

És tot?, Bé.. sí, si no comptem les hores de lleure que ja he exclós de bon començament. El lleure és la base de la nostra civilització, sense lleure no seriem allá on sóm, seríem a l’edat mitjana on els serfs de la gleva (tots els no nobles ni frares) porteven una vida arrosegada, una puta vida, per dir-ho en l’argot actualitzat que ens distingeix, alleugerida per la vàlvula de disbauxa del carnaval. O seriem a principis de la Revolució Industrial (jornades de 12 hores, treball infantil, abséncia de dies festius i de descans, sous de misèria, patrons escalvistes, manca de dret de sufragi de les dones, capitalisme burgés) una época negre que ens ha precedit, mancada de comoditats. Queda doncs clar que el lleure és intocable, nomès volia fer aquesta remarca perque no se’m pugui acusar de retrògrad, carca o reaccionari. O de carrossa, que és pitjor.

Estic força integrat (m’aguanto les ganes de ser apocalílpic) ja que la imatge que dóno, per pur instint de supervivència, qualsevol des de fora em confondria amb la massa, amb la majoria silenciosa que sempre está a favor del que guanya, del que més crida, del que té el poder d’apujar-li (o abaixar-li) el sou, la jubilació o la subvenció. No és cert peró (i ho dic amb orgull) que sigui del munt de gent que va a votar sí, quan els diuen que sí o no quan els diuen que no. No és cert que miri les telenoveles ni els contenidors de deixalles rosa, no fumo per pur esnobisme, no fumo perquè no m’agrada, ni soc ecologista a pesar meu.

Una llegidor perspicaç notarà que no he fet esment a les hores dedicades a la higiene personal ni al sexe, que una i altre cosa ten molta, moltíssima importància en la nostra societat, i naturalment hom hi dedica molt temps. Tot el que calgui però no mes, al menys per part meva. Si vaig curt de temps, cóm puc dutxar-me cada dia, passar-me el raspall de dents i la pinta, anar a la sauna i a Caldea de tant en tant, oi més, practicar sexe delicatessen com il faut. Impossible! D’aquí no es pot estalviar ni un segon de temps.

Fer esport ni m’ho he plantejat, de manera que tanco el capítol sense obrir-lo. Però aquesta decisió no em fará guanyar ni una punta mes de temps disponible.

Per aquells o aquelles que fa estona que estan pensant que aquest masclista que subscriu no ha esmentat ni de passada l’estalvi de temps que significa no haver d’anar a compar, fer el menjar, rentar plats, planxar i rentar la roba, fer neteja de la casa i ocupar-se dels fills, per aquells o aquelles que els hi agradaría que parlés de perqué faig o no aquestes tasques, que ho valorés, es quedaran amb un pam de nas, perque no penso fer-ho, per molt que esparrequin la pantalla on llegeixen que no penso fer-ho, o per molt que canviin de finestra. És un desafiament?. No,és una decisió responsable i les decisions responsables no es dicuteixen (o sí) pero no donen lloc a dimisions.

La decisió, doncs, está presa: no dimitiré.

Ho tornaré a intentar un altre dia.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.