Amadeu I

L’altre dia ja vàrem quedar entesos, espero, en quan al nom: Amadeu, doncs, deixem-ho així.

El que et donen altres, Déu, és massa sentit, com aquells noms de moda que ara són Marc i Yolanda, ara Joel i Jasmina i acaben cansant per molt bonics que siguin. No et vaig escriure pas per discutir això, que és una fotesa, però em sabria greu que, ja d’entrada, t’incomodessin aquestes confiances.

Que quedi clar, ja t’ho vaig dir, que aquesta relació nostra ha de ser de tu a tu i sense intermediaris, sense dogmes, de fet sense conèixer-nos (al menys jo a tu). Pur voluntarisme si ho vols així, perquè m’emprenyen els rumors que difonen sobre tu aquells qui diuen que et coneixen i han fet un protocol de la manera de tractar-te (que si oracions, que si reverències, els mes progres que només hem d’estimar de cor), que si ens manes fer el bé…. Afirmacions totes gratuïtes; com que tu no dius ni mu es queden tan amples i discuteixen entre ells de com t’agrada que et diguin o com t’han de fer content

Però encara em sorprenen més els de l’altre cara del euro, els ateus bel·ligerants. Si uns afirmen, els altres neguen i tu tan panxo: aneu dient. Seran sapastres! A qui se li acudeix afirmar una negació.

La veritat és que passo dels uns i dels altres. Ja vàrem quedar que no discutiria sobre la teva existència, jo dic que sí i s’ha acabat el bròquil, però d’aquí a donar per fet que ens vetlles, o en vigiles, o ens estimes, o ens castigues hi ha un tros.

Ja veig el que estàs pensant: “tu no saps amb qui parles”. Doncs sí, tens tota la raó de l’eternitat, i aquest sí que és un bon motiu perquè hagi decidit que hem de parlar. L’eternitat és com allò dels números: no s’acaba mai, però així com els números comencen, l’eternitat no: és capicua.

Nosaltres quan diem “sempre” o “eternament” solem estar intentant seduir a una parella per copular, que és una manera enginyosíssima que algú ha inventat (diuen si vares estar tu) per renovar el mostrari, a pesar de que molts cops no és aquesta la intenció. Peró de l’eternitat de la que jo et vull parlar i que m’agradaria que m’expliquessis és la de l’Univers, per exemple: és o no etern?: Va tenir un “big bang”, un gran pet, al principi i s’acabarà un dia, o abans del “gran pet” havia fet vegades llufa mantes vegades aquell principi? ( poques coses surten a la primera)

Els físics i els astrònoms i els matemàtics no es posen d’acord, i quan s’hi posen en surt un altre que els esbotza l’invent i torna a haver-hi disparitat de criteris. Això no pot ser!. Hem de saber d’on venim si volem fer alguna cosa de profit. Per això la meva confiança en la ciència com a explicació de tot no va ni amb rodes. Mes enllà doncs de totes les ments mes privilegiades que no m’ha sabut explicar una cosa tan senzilla com el principi de tot (de moment no els he demanat que m’expliquin el final) hi ha d’haver-hi algú, viu o mort, que hagi assistit al origen del origen. Per definició aquest ets tu. Comprendràs ara una mica més el meu interès?

Encara que segueixis sense dir-me res tornaré a la càrrega un altre dia, ja veurem qui es cansa abans.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Amadeu I

  1. Niqmad diu:

    Doncs què vols que et digui, sense cap prova de què existeix, no m’ho empasso. No nego, no afirmo. Sóc ateu per ignorància -de proves-. I si algú pot, que m’ilustri ni que sigui en el dubte.

  2. acollida diu:

    Doncs mira, jo… No tinc proves de l’existència divina ni tinc proves per negar-la. També em pregunto això del big-ban (no sé com dimonis s’escriu), una teoria que havia de deixar-nos a tots convençuts i calladets. Però, és clar, si hi va haver una gran explosió alguna cosa deuria explotar, no? I si es va expandir, per on? Ja hi havia el terreny preparat, es veu. Qui l’havia preparat? On l’havia preparat?
    En la meva més profunda ignorància, he arribat a la conclusió que la ment humana ho mesura tot a partir del que coneix i no arriba a entendre (perquè som curtets de mena) aquest gran misteri. El temps, l’espai, la mà que crea, els càstigs quan ens portem malament, els premis (entenguis cel, àngels i arpes tocant tot lo sant dia…), tot plegat són projeccions de la nostra més absoluta impotència mental.
    En fi… Hi ha qui diu que l’univers és un tub d’assaig. I que algú s’hi entreté fent els seus experiments. Ja hi tornem a ser: Algú?
    Que jo no sé res de res, vaja!

Els comentaris estan tancats.