Carta a Déu

Benvolgut Amadeu:

Ja sé que segons
la Bíblia, “ets el qui ets” però m’és molt incòmode dirigir-me a tu  sense un nom dels que fem servir els humans.
A la colla, fa anys, venia un noi que es deia Amadeu Déu i és l’únic Déu que he
conegut de carn i ossos, de manera que suposo que no et sabrà greu que
t’anomeni com ell

El fet que
t’escrigui ja pressuposa que existeixes, i per tant deixarem de banda les
muntanyes de llibres i discussions que hauríem de llegir o entaular a favor o
en contra d’aquesta opció, i això ens estalviarà moltes giragonses.

No tot és tan
senzill, però. Decidir-me per parlar amb el Déu dels cristians, o el dels
musulmans, o dels jueus (que és un d’únic per a cadascú) o per dirigir-me els
múltiples deus de les cultures que han optat per repartir responsabilitats
sobra cada una dels aspectes de la vida a diferents deïtats, és una decisió
difícil. Mes que res perquè no vull intermediaris i m’he pres molt seriosament
aquest afer, de manera que vull parlar amb un o uns, però sempre genuïns.

Em sento inclinat
per el dels cristians, perquè es del que em varen parlar de petit (ja veus que
tinc uns quants anys, doncs això ara ja no es fa) però m’he fet gran i m’he
tornat mes tolerant i penso que tots deuen tenir una mica de raó a l’hora de
reivindicar el seu. D’altra banda, el budisme que és una religió sense Déu, o
l’ateisme que és un Déu sense religió m’acaben de complicar la cosa.

A mes, hi ha un
altre problema. A la societat on visc, han decidit que les creences religioses
(i això va molt lligat amb tu) s’han de limitar estrictament a l’esfera privada
i que les lleis que regulen les relacions entre els que hi vivim, s’han de fer
com si no existissis, de manera que el que parlem tu i jo no servirà de gaire
res per canviar el mon, i és aquí on hi veig el problema.

Tots els de la
meva generació volíem canviar el mon i ens espavilàrem com podèrem però el
resultat no va ser satisfactori. No es pas que no ens hi féssim, ben al
contrari, fins i tot molts cristians varen optar pel socialisme i molts ateus
feien assemblees a les esglésies, ens varen hostiar a manta pels carrers i
alguns hi deixaran la pell o varen quedar molt atrotinats.

Res de batalletes
ni planys, ara jo som en un altre mon i aquell ja no existeix  però ja veus, segueixo amb esperit
revolucionari, només que ara les circumstàncies han fet que voler parlar amb tu
estigui mal vist o, si mes no, es consideri un caprici carca.

M’és ben igual. Els dirigents a qui havia fet confiança m’han
decepcionat totalment, a tu no et conec, perquè ets molt silenciós, però
intueixo que hi ets i de tot el que diuen que han fet en nom teu, no n’he vist
mai confirmació oficial per part teva, de manera que si no t’has posat
obertament al costat dels que et reivindiquen ni has desmentit al que et neguen
potser ens entendrem.  Podríem quedar un
dia?
[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Carta a Déu

  1. Ui. Segur que vols quedar un dia amb ell? Pensa que si s’ho pren seriosament et fulmina i et “crida” al seu costat perquè parleu de tu a tu. Ja se que diuen que té altres vies per parlar, però… no se. Pot ser perillós el que proposes.

  2. acollida diu:

    Mira que si et contesta… caus d’esquena!

Els comentaris estan tancats.