Identitats

He sentit que, fa poc, uns policies van exigir
identificar-se a una parella que s’estava petonejant al mig del carrer, resulta
que estaven separats. Havien posat la seva vida íntima en mans del jutge i ja
no era seva. Com que el noi tenia pena de desterrament carnal va ser empresonat
per cedir a la força gravitacional del sentiment.  No hi va valer que ella declarés que hi aportava, al menys, la
meitat d’aquella força atractiva.

Al explicar-ho a un amic,
aquest s’esborronà de tanta injustícia de la justícia, mentre jo en  canvi, curat de justícies, em preguntava
perquè refregar-se de bec en públic no és prou motiu per creure que tots dos
estaven plenament identificats l’un envers l’altre sense que calgués fer-ho
davant de ningú més.

Si el paradigma de la identitat
són dues gotes d’aigua, el meu mi i el meu jo entraran en
conflicte identitari que hauré de resoldre a casa perquè no sigui un tu
qui, amb la bena als ulls i la balança a la mà em perdi en la follia paranoica
d’un test de personalitat escindida.

Pensant-ho bé, declararé
al psiquiatra o al jutge que només m’identifico amb mi i que jo sóc allò que
posseeixo i no em poden prendre, que allò que em poden llevar ho tinc, però no
és meu. I encara més: que allò que per la extrema violència em poden arrabassar,
i que es meu, no en trauran cap profit. Perquè la meva identitat és de talla
única.

Navegant per les irisades ones
dels píxels  em sento, també, de vagades
identificat amb altres nautes – siguin grumets, capitans o polissons –
vells  llops de la xarxa, que donen bona
acollida als mes novells i (perquè no) també contemporitzo amb els taurons
vells i massa encarcarats que creuen que no es 
pot solcar cap mar sense cartes i compàs o que és paper moll
l’heterodòxia.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.