Doncs perqué sí

Perqué he decidit tornar a escriure un post en aquesta secció desprès de mesos sesnse lletra?[@more@]



Comentaris tancats a Doncs perqué sí

Quinze dies de vida


Tothom va tornant, tot deixant enrera la poca vida que ha gosat viure aquest any: quinze dies? un mes? Què hi fa! Les vacances! uns dies teus, ben teus.

El mariner esdevé patró i guia la seva propia barca ,solcant elsset mars per allà on voldria navegar sempre i , no obstant, temerós de timonejar massa agosarat, torna a port aviat, i vara la barqueta a la cala on rompen les ones del desig de ser lliure. Potser fins l’any que ve.

[@more@]

Retornat en terra pujará com a simple cambrer al creuer dels luxes on no hi coneix el capità i ni tan sols ha trepitjat mai el pont de comandament, fent la feina callada, servil i pagada de complaure als diletants que naveguen, sense esforç propi, pels set mars tota la vida, la gran vida.

Arbre romput, sense fulles, la tardor esllanguirà els records intensos, l’hivern els gelará. Amb molt de glaç a l’escorça, impàvid aguantará com pugui els mesos mes durs, aquells que semblen i són interminables, la dura vida del llogat.

Entre dia i dia i nit i nit es jurará que aquest sera l´últim any, que mai mes patirá el fret de l’hivern quan a l’altre part de mon l’estiu retorna els argument per fer-se de nou a la mar en solitari, o en companyía de brava tripulació, amb l’humil barca propia , i ni que sigui per la ruta de cabotage, navegar sense perdre de vista els ports o els fars, a l’alcanç de la brisa marina i del terral, prop de terra però lliure de les amarres que fermen a les pasareles i les cobertes gegantines d’un vaixell, titá dels mars, sense mes rumb que el rumb pagat pel capritx del que mai han gosat viatjar en una barqueta .

Això pensa i jura un any darrera l’altre i la barca es va fent vella i esbarlada per les onades del desitg, cada cop mes intens, de no tornar ja mes a varar a la cala. Fins que un dia, quan ja fa set vegades set anys que jura en fals, el patró del vaixell gros es fa a la mar sense ell.

Dempeus a la platja, massa vell per acomplir el somni, recull els trossos que havien estat les quadernes i el costellam del vell llagut i amb ells encen un foc al mitg de la platja deserta per donar un xic d’escalf a la seva ánima.



Comentaris tancats a Quinze dies de vida

Presencia i abséncia

Quan llegeixis aquesta carta, jo ja no hi seré.
Escric amb aquell ploma blanca, traçudament tallada la punta en forma de sageta, que un dia em vares oferir com a regal dins d’una capsa de fusta, juntmemt amb el tinter de vidre de color blavòs, lacrat amb lacre vermell al voltant del tap. Tot molt ben posat sobre una tela de vellut que folrava l’estoig per dins. Un obsequi que vaig guardar al calaix, puig trencar el lacre i embrutar la ploma m’hauria semblat impropi.[@more@]

D’això ja fa anys i des d’aleshores no l’havia obert. Fa un moment he trencat el lacre i sucat la punta de la ploma dins la tinta negra. El primer traç ha estat matusser i no ha anat mes enllà d’assecar precipitadament la càrrega abans de conjuntar la primera paraula.

Ara, la lletra, que no sembla meva, pinta frases que no reconec, si be surten de la meva mà.
Així, doncs, jo no soc jo ni tu ets tú quen t’apunto amb el canó emplomat que ha pasejat per l’aire la seva ingravidesa, i sense dir el teu nom repaso anys de vida junts amb l’esparança d’escriure el que no t’he dit mai.

Per fer això me’n havia d’anar, fer veure que et coneixia de fa poc, oblidar la rutina de tovalles i llençols, els bon dies i els adeus, i els sopars íntims de necessitat, reconquerir amb l’ansietat del dubte l’ésser ideal que mai has estat, però que has encarnat de manera magistral per desvetllar l’anhel de la conquesta impossible.

Han estat anys de mutació lenta e implacable, tot s’acaba marcint i ja no sóc capaç de segons quins artificis. L’empenta s’esgota, el desitg fuig espantat de la feina que requereix mantenir-lo cada dia, i la il·lusió – pobre il·lusió – de bon futur es marceix per l’acumulació de massa passat.

Saps?, tu i jo hem estat dos amants d’alló mes enfeinats. Ens vàrem fer a mans, ens vàrem donar anys enters de vida, tants, que cada un de nou atapeía l’esperança que haviem posat en que un dia ho tindriem tot fet, però sense que aquest dia arribés mai. Ben al contrari, la nostra empresa sempre ha anat curta de personal, sols tu i jo per a totes les feines, i ha funcionat la divisió del treball, tu aquí i jo allà sota un mateix sostre. Jo pensant en el que t’hauria de dir sense paraules, tu en les paraules que voldries sentir, i aleshores, alguns cops, quan hem decidit sortir junts com antany, hem caminat plegats i hem sopat plegats i hem tornat a casa plegats sense haver escurçat la distancia entre el meu silenci i les teves paraules..

Per això, quan llegeixis aquesta carta jo ja no hi seré perque en la distància la teva presencia envaeix aquest buit que una ánima isarda com la meva mo permet que es conquereixi de prop.



Comentaris tancats a Presencia i abséncia

Retorn del cometa

Despres de passar setmanes viatjant per trencacolls virtuals, he tornat al meu bloc com qui torna a una casa abandonada que un dia va llogar amb l’il·lusió de ser la primera. He vist els mobles que hi vaig deixar, intactes, ningú els hi ha tret la pols ni n’hi ha posat. Tot s’ha aturat durant la meva absència, tot excepte la vida exterior al meu bloc, on el bullici dels veins i nouvinguts s’ha multiplicat. Durant uns quants dies m’hi trobaré extrany, potsr, o potser m’hi habituare tot segut, potser hi faré nova estada, o potser m’en aniré
Definitivament[@more@]

1 comentari

Procés decisori

Per força, una hora o altre ho havia de fer però, com sempre, he anat
ajornant la decisió. Uns dies per mandra, altres per excés de feina,
uns altres per pura desídia.[@more@]

Els diumenges i festius no compten per aquest termini, ni els dissabtes, assimilats a festius. Queden encara moltes hores: els dies feiners. Però de 8 a 13 i de 15 a 18 són hores laborables i la meva conciència laboral no em permet distreure temps per a afers particulars. Les hores d’esmorzar, dinar i sopar són sagrades -amb la familia hi tinc compromís- i les hores de son, el metge me les te regulades (a més, el dormir és essencial, sinó no pots rendir). Queden estones intersticials – l’anar i venir de la feina, l’espera devant del semàfor, el café de mig matí, la becaina dels deu minuts, la badoqueria ocasional, l’hora del sofá… i res més, aixó és tot.

És tot?, Bé.. sí, si no comptem les hores de lleure que ja he exclós de bon començament. El lleure és la base de la nostra civilització, sense lleure no seriem allá on sóm, seríem a l’edat mitjana on els serfs de la gleva (tots els no nobles ni frares) porteven una vida arrosegada, una puta vida, per dir-ho en l’argot actualitzat que ens distingeix, alleugerida per la vàlvula de disbauxa del carnaval. O seriem a principis de la Revolució Industrial (jornades de 12 hores, treball infantil, abséncia de dies festius i de descans, sous de misèria, patrons escalvistes, manca de dret de sufragi de les dones, capitalisme burgés) una época negre que ens ha precedit, mancada de comoditats. Queda doncs clar que el lleure és intocable, nomès volia fer aquesta remarca perque no se’m pugui acusar de retrògrad, carca o reaccionari. O de carrossa, que és pitjor.

Estic força integrat (m’aguanto les ganes de ser apocalílpic) ja que la imatge que dóno, per pur instint de supervivència, qualsevol des de fora em confondria amb la massa, amb la majoria silenciosa que sempre está a favor del que guanya, del que més crida, del que té el poder d’apujar-li (o abaixar-li) el sou, la jubilació o la subvenció. No és cert peró (i ho dic amb orgull) que sigui del munt de gent que va a votar sí, quan els diuen que sí o no quan els diuen que no. No és cert que miri les telenoveles ni els contenidors de deixalles rosa, no fumo per pur esnobisme, no fumo perquè no m’agrada, ni soc ecologista a pesar meu.

Una llegidor perspicaç notarà que no he fet esment a les hores dedicades a la higiene personal ni al sexe, que una i altre cosa ten molta, moltíssima importància en la nostra societat, i naturalment hom hi dedica molt temps. Tot el que calgui però no mes, al menys per part meva. Si vaig curt de temps, cóm puc dutxar-me cada dia, passar-me el raspall de dents i la pinta, anar a la sauna i a Caldea de tant en tant, oi més, practicar sexe delicatessen com il faut. Impossible! D’aquí no es pot estalviar ni un segon de temps.

Fer esport ni m’ho he plantejat, de manera que tanco el capítol sense obrir-lo. Però aquesta decisió no em fará guanyar ni una punta mes de temps disponible.

Per aquells o aquelles que fa estona que estan pensant que aquest masclista que subscriu no ha esmentat ni de passada l’estalvi de temps que significa no haver d’anar a compar, fer el menjar, rentar plats, planxar i rentar la roba, fer neteja de la casa i ocupar-se dels fills, per aquells o aquelles que els hi agradaría que parlés de perqué faig o no aquestes tasques, que ho valorés, es quedaran amb un pam de nas, perque no penso fer-ho, per molt que esparrequin la pantalla on llegeixen que no penso fer-ho, o per molt que canviin de finestra. És un desafiament?. No,és una decisió responsable i les decisions responsables no es dicuteixen (o sí) pero no donen lloc a dimisions.

La decisió, doncs, está presa: no dimitiré.

Ho tornaré a intentar un altre dia.

Comentaris tancats a Procés decisori

Reproducció inassitida

 

La Xina ha arribat als 1.300 milions d’habitants humans, d’aquests que se suposa que són iguals a tu i a mi, ja que en teoria, tots som iguals. Aquesta xifra exorbitant, és no obstant inferior en 300 milions de la que hauria estat si des de l’any 1979 no s’hagués imposat si us plau, per força la política del fill únic, es a dir que el creixement va en decrescendo i diuen que s’aturarà en aquell punt màgic que inverteix el sentit, cap allà el 2050.

Ara que per primer cop aquest any em poso a la feina d’escriure a la bloggería m’ha vingut al cap el creixement xinès al observar que els blocs també creixen d’una manera desmesurada, al meu entendre, i que entre tant tria i remena de rebaixes, em veig incapaç de trobar tot allò que hi ha d’interessant i que encara no he trobat.

Observo que en la constel·lació bloggera hi ha estrelles, planetes, satel·lits, asteroides i cometes.

Observo que hi ha estrelles da gran massa amb planetes en orbita estacionaria.

Observo planetes menors amb els seus satèl·lits.

Observo una gran quantitat d’asteroides que van a la seva.

I cometes que passen i al cap de un temps tornen a passar o els creiem desapareguts perquè la seva orbita es molt gran i es manifesten escassament.

Confesso que tinc vocació de cometa i m’apassiona l’ullera de llarga vista a l’estil pirata: mirar i trobar, observar com s’observa un formiguer o les flames ballarines de la llar de foc.

Per altre part, penso: algú haurà de fer l’ofici de llegir tants escriptors!. No pas sempre els mateixos (per bons que siguin), Tothom que escriu vol ser llegit, però també tothom que escriu multiplica la família dels seus escrits, i així arribarem aviat als 1.300 milions de posts.

S’imposarà aleshores la política del post únic?

Sigui com sigui la relació és mes important que la procreació i tard o d’hora vaticino 1.300 milions de comentaris a un únic post, perquè som així.

Aquest únic post s’escriurà amb guix, a la pissarra de qualsevol escola deserta i dirà tan sols.

Que hi ha algú?

[@more@]

2s comentaris

Emailant als Reis

 

Ara que sóc gran ja us ho puc dir: la carta als Reis, va ser la meva primera escola d’escriptura. Es difícil demanar coses havent de complir la condició d’haver fet bondat i de no dir mentides, de manera que forçosament s’han de dir retòricament mitges veritats si no et vols quedar amb el carbó d’alzina. Per tant la carta als Reis també va ser ser la meva primera escola de mitges mentides.

Desprès ja t’hi acostumes a mentir del tot, i ho fas amb mes desimboltura, (amb professionalitat si et dediques al periodisme o a la política) amb normalitat, amb equitat, amb convicció. Però de petit, i segons en quina època, en la meva per exemple, no dir tota la veritat encara portava associat un sentiment de culpabilitat que ara es veu totalment ridícul.

Jo atribueixo aquest canvi a la societat virtual, que és la fase de desenvolupament en que ara ens trobem, i a un moment del cicle històric que llisca sobre el llom d’una corba quan es donen diferents valors a les variables, com diria un matemàtic. Nogensmenys i amb tota seriositat, s’ha publicat fa poc una teoria de l’origen de l’Univers que ens situa en una pantalla de superordinador còsmic manejat per unes altres ments o com se’n digui, i en el que nosaltres i la resta de galàxies, només som el pixel·lat que altres ens contrasten o esborren a caprici, ja ho veieu.

Com de tantes altres coses passo i se’m en fot. Si he començat amb tanta retòrica es perquè sé que m’adreço als aconseguidors de les infinites il·lusions que genèticament tenim dipositades en vosaltres, Reis d’orient a occident,i  perquè ens il·lusiona comprar i fer veure que regaleu vosaltres a aquells que a nosaltres ens toca regalar, aquelles coses que mai compraríem si no fos per motiu de la vostra institucionalitzada festa. Aquest és un dels pilars que aguanta els sagrat temple del consumisme, però només un de tants, ni ha molts d’altres, quasi infinits, i hem d’entendre i comprendre que la raó principal per la que no s’enfonsa el frontispici i la teulada és perquè sabem que tots som a sota i en sortiríem malparats.

Ja que els temps han canviat des de que era petit, no us demano, US EXIGEIXO, que em garantiu feina, ben poca, i ben pagada; pensió de prejubilació i de jubilació (amb endarreriments inclosos des de els catorze anys), caps de setmana (de dilluns a divendres) i vacances permanents com a drets socials en el conveni, naturalment sense perdre els tradicionals week-end de tota la vida; disbauxa sense risc sanitari de cap tipus; anades amb cotxe d’aquell model exclusiu que no cal que pagui fins l’estiu que ve, amb assegurança d’angel de la guarda i via sense cues per a la de tornada; segona residencia a escollir, sobretot en el preu i la manera de no pagament, i pis gratuït per a tots els joves ( l’única manera que finament els pugui fer fora de casa); medi ambient net de cràpules, subhastadors e immobiliàries; i una chaise-longe per veure’m a mi mateix còmodament en la gran pantalla virtual en foten-me del mort i del qui el vetlla.

La immortalitat, la deixarem per l’any que ve.

Skarbat

[@more@]

1 comentari

Amadeu I

L’altre dia ja vàrem quedar entesos, espero, en quan al nom: Amadeu, doncs, deixem-ho així.

El que et donen altres, Déu, és massa sentit, com aquells noms de moda que ara són Marc i Yolanda, ara Joel i Jasmina i acaben cansant per molt bonics que siguin. No et vaig escriure pas per discutir això, que és una fotesa, però em sabria greu que, ja d’entrada, t’incomodessin aquestes confiances.

Que quedi clar, ja t’ho vaig dir, que aquesta relació nostra ha de ser de tu a tu i sense intermediaris, sense dogmes, de fet sense conèixer-nos (al menys jo a tu). Pur voluntarisme si ho vols així, perquè m’emprenyen els rumors que difonen sobre tu aquells qui diuen que et coneixen i han fet un protocol de la manera de tractar-te (que si oracions, que si reverències, els mes progres que només hem d’estimar de cor), que si ens manes fer el bé…. Afirmacions totes gratuïtes; com que tu no dius ni mu es queden tan amples i discuteixen entre ells de com t’agrada que et diguin o com t’han de fer content

Però encara em sorprenen més els de l’altre cara del euro, els ateus bel·ligerants. Si uns afirmen, els altres neguen i tu tan panxo: aneu dient. Seran sapastres! A qui se li acudeix afirmar una negació.

La veritat és que passo dels uns i dels altres. Ja vàrem quedar que no discutiria sobre la teva existència, jo dic que sí i s’ha acabat el bròquil, però d’aquí a donar per fet que ens vetlles, o en vigiles, o ens estimes, o ens castigues hi ha un tros.

Ja veig el que estàs pensant: “tu no saps amb qui parles”. Doncs sí, tens tota la raó de l’eternitat, i aquest sí que és un bon motiu perquè hagi decidit que hem de parlar. L’eternitat és com allò dels números: no s’acaba mai, però així com els números comencen, l’eternitat no: és capicua.

Nosaltres quan diem “sempre” o “eternament” solem estar intentant seduir a una parella per copular, que és una manera enginyosíssima que algú ha inventat (diuen si vares estar tu) per renovar el mostrari, a pesar de que molts cops no és aquesta la intenció. Peró de l’eternitat de la que jo et vull parlar i que m’agradaria que m’expliquessis és la de l’Univers, per exemple: és o no etern?: Va tenir un “big bang”, un gran pet, al principi i s’acabarà un dia, o abans del “gran pet” havia fet vegades llufa mantes vegades aquell principi? ( poques coses surten a la primera)

Els físics i els astrònoms i els matemàtics no es posen d’acord, i quan s’hi posen en surt un altre que els esbotza l’invent i torna a haver-hi disparitat de criteris. Això no pot ser!. Hem de saber d’on venim si volem fer alguna cosa de profit. Per això la meva confiança en la ciència com a explicació de tot no va ni amb rodes. Mes enllà doncs de totes les ments mes privilegiades que no m’ha sabut explicar una cosa tan senzilla com el principi de tot (de moment no els he demanat que m’expliquin el final) hi ha d’haver-hi algú, viu o mort, que hagi assistit al origen del origen. Per definició aquest ets tu. Comprendràs ara una mica més el meu interès?

Encara que segueixis sense dir-me res tornaré a la càrrega un altre dia, ja veurem qui es cansa abans.

[@more@]

2s comentaris

Quan t’atrapi

 

M’he fet un fart de buscar-te per tot arreu: dins les butxaques, sota l’estora, davall del llit, a la sopera, dalt de l’armari, en mig dels fulls, a la nevera, entre dues piles, a les sabates, al fons del cove, damunt la taula, al costat dret, doncs a l’esquerra, ben amagat, o bé a la vista, o camuflat, o camaleònic, al fons del fons, davant de tot, o al darrera, o tombat entre, entaforat, tapat pel diari, a redós l’ombra, al quarto fosc, abandonat, robat amb força, oblidat dintre, deixat fa temps, enterrat fons, caigut a dins, sense record, davant del nas.

Ben curt de vista, o despistat, oblidadís, desmemoriat, babau, poc llest, que no t’hi fixes?, sembla mentida!, si és evident!, però que no ho veus?, mira al davant!, renoi, ets cec!, però si ho trepitges!, s’ets menjarà! no hi ha que fer-hi, miop, talp,orb, (no hi ha remei)

Allarga la mà i toca, no miris, olora, escolta, calla, no llepis! (per si de cas).

Però què busques?

Ara…. no ho recordo… però segur que ho trobaré.

Ah!, quan t’atrapi…

[@more@]

1 comentari

Carta a Déu

Benvolgut Amadeu:

Ja sé que segons
la Bíblia, “ets el qui ets” però m’és molt incòmode dirigir-me a tu  sense un nom dels que fem servir els humans.
A la colla, fa anys, venia un noi que es deia Amadeu Déu i és l’únic Déu que he
conegut de carn i ossos, de manera que suposo que no et sabrà greu que
t’anomeni com ell

El fet que
t’escrigui ja pressuposa que existeixes, i per tant deixarem de banda les
muntanyes de llibres i discussions que hauríem de llegir o entaular a favor o
en contra d’aquesta opció, i això ens estalviarà moltes giragonses.

No tot és tan
senzill, però. Decidir-me per parlar amb el Déu dels cristians, o el dels
musulmans, o dels jueus (que és un d’únic per a cadascú) o per dirigir-me els
múltiples deus de les cultures que han optat per repartir responsabilitats
sobra cada una dels aspectes de la vida a diferents deïtats, és una decisió
difícil. Mes que res perquè no vull intermediaris i m’he pres molt seriosament
aquest afer, de manera que vull parlar amb un o uns, però sempre genuïns.

Em sento inclinat
per el dels cristians, perquè es del que em varen parlar de petit (ja veus que
tinc uns quants anys, doncs això ara ja no es fa) però m’he fet gran i m’he
tornat mes tolerant i penso que tots deuen tenir una mica de raó a l’hora de
reivindicar el seu. D’altra banda, el budisme que és una religió sense Déu, o
l’ateisme que és un Déu sense religió m’acaben de complicar la cosa.

A mes, hi ha un
altre problema. A la societat on visc, han decidit que les creences religioses
(i això va molt lligat amb tu) s’han de limitar estrictament a l’esfera privada
i que les lleis que regulen les relacions entre els que hi vivim, s’han de fer
com si no existissis, de manera que el que parlem tu i jo no servirà de gaire
res per canviar el mon, i és aquí on hi veig el problema.

Tots els de la
meva generació volíem canviar el mon i ens espavilàrem com podèrem però el
resultat no va ser satisfactori. No es pas que no ens hi féssim, ben al
contrari, fins i tot molts cristians varen optar pel socialisme i molts ateus
feien assemblees a les esglésies, ens varen hostiar a manta pels carrers i
alguns hi deixaran la pell o varen quedar molt atrotinats.

Res de batalletes
ni planys, ara jo som en un altre mon i aquell ja no existeix  però ja veus, segueixo amb esperit
revolucionari, només que ara les circumstàncies han fet que voler parlar amb tu
estigui mal vist o, si mes no, es consideri un caprici carca.

M’és ben igual. Els dirigents a qui havia fet confiança m’han
decepcionat totalment, a tu no et conec, perquè ets molt silenciós, però
intueixo que hi ets i de tot el que diuen que han fet en nom teu, no n’he vist
mai confirmació oficial per part teva, de manera que si no t’has posat
obertament al costat dels que et reivindiquen ni has desmentit al que et neguen
potser ens entendrem.  Podríem quedar un
dia?
[@more@]

2s comentaris